Antínous, la imatge davant el temps
Pilar Parcerisas

“LA NOSTRA MEMÒRIA ÉS UNA MEMÒRIA PERDUDA EN EL MAR, PERÒ ÉS TAMBÉ UNA MEMÒRIA DE LA LLUM DE LES COSES PROJECTADA EN L’ESPILL DEL MAR. HI HA TANTA FONDÀRIA EN EL MAR COM CAPACITAT DE FER NAVEGAR LES IMATGES, AIXÒ ÉS LA CULTURA MEDITERRÀNIA”. VICENÇ ALTAIÓ

Reinventar el temps, reelaborar-ne una ficció a partir de la creença. Només així l’ home que fa de l’experiència de veure una temptativa de creença pot ultrapassar imaginàriament el que veiem i el que ens retorna la mirada. Ho diu Georges Didi-Huberman a “Ce que nous voyons, ce qui nous regarde”: “l’home de la creença s’estima més buidar les tombes de les carns que s’hi podreixen, desesperadament informes, per omplir-les d’imatges corporals sublims, depurades, fetes per confortar i donar forma, és a dir, per fixar les nostres memòries, pors i desigs”.
L’emperador Adrià era un home de creença. Evità la tomba, el buit del cos i la pèrdua del seu estimat Antínous ofegat al Nil en estranyes circumstàncies l’any 130 a.C., tot repartint belles estàtues del seu “eromenos” per totes les ciutats de la Mediterrània. Reomplí el buit de la carn amb el ple de la pedra. La vida ja no era allà, en aquelles escultures ben plantades que l’elevaven a la categoria de déu, però el cos hi era somniat bell i ben fet, ple de substància i de vida.
Poc importa aquí esbrinar els fets de la mort d’ Antínous, si es tractà d’un suïcidi, un complot o un sacrifici als déus per allargar la vida de l’emperador. Antínous no només era l’ efebus més preuat d’ Adrià dins el sistema de pederàstia heretat de la institució hel·lenística, sinó també un model de bellesa de l’antiga Grècia en la qual s’emmirallava l’imperi romà, no endebades Antínous havia nascut a la província grega de Bitínia, al nord-est de la costa de l’ Àsia Menor.
Adrià, culte, refinat, apassionat pel gust hel·lenitzant, immortalitzà el sacrifici d’ Antínous en els vuit anys que el sobrevisqué, estampà la seva efígie en les monedes i alçà nombrosos monuments i escultures al llarg i ample de l’imperi que prengueren com a model els grans escultors de la bellesa serena i majestàtica de la Grècia clàssica: Fídies i Policlet.
Els egipcis el prengueren per un déu, un nou Osiris, ofegat com ell a les aigües del Nil, i entengueren el seu sacrifici a favor del seu poble. Li erigiren temples, li reteren culte i amb el seu nom construïren una ciutat: Antinioopolis. En pocs anys, Antínous va convertir-se en la imatge de l’ efeb diví que personificava la bellesa i l’esperit de joventut, però també la virtut, el valor i un model exemplar d’actuació. Ben aviat es relacionà amb Hermes, Dionysos i altres deïtats locals. La seva celebritat, arrelada a tot l’ Imperi, el va convertir en l’últim déu de l’esperit antic, un símbol de la decadència de l’ Imperi, una popularitat que seria reemplaçada per un altre model de bellesa i virtut d’un món nou, el de Jesucrist. Així ho veié Marguerite Yourcenar tot citant Flaubert a les seves “Memòries d’Adrià”: “Quan els déus ja no existien i Crist encara no havia aparegut, hi hagué un moment únic, des de Ciceró a Marc Aureli, en què només hi hagué l’home”.
James Joyce, a l’ Ulisses, parla de “la ineluctable modalitat del que és visible” i remarca l’escissió que és dona en el mateix acte de mirar. L’acció de mirar es desplega en dues, allò que veiem i allò que ens mira. No hi ha mirada sense retorn de mirada. I això s’esdevé també amb Antínous, que ens restitueix la mirada del món antic, d’un temps passat, llunyà i alhora tangible. És la imatge del temps que es fa perceptible. Com ens recorda Merleau-Ponty, “cal habituar-nos a pensar que tot el que és visible és tallat en el que és tangible i que la condició de visibilitat va unida a una qüestió de l’ésser”.
Les estàtues d’ Antínous són volums construïts a partir d’un buit, d’una pèrdua. Didi-Humerman es pregunta què és un volum (un cos) portador d’un buit, com mostrar el buit? I com fer d’aquest acte una forma que ens mira? La proposta de Jesús Galdón va per aquest camí. Per això, encara avui és possible creure en Antínous tal com ens el presenta, com un símbol de la Mediterrània, com una deïtat que ens mira des del substrat d’un món real, des de la cartografia d’un món antic que sobreviu gràcies a la imatge erigida a partir d’un buit.
Galdón se serveix del mite d’Antínous per reconstruir la imatge genèrica del passat. Pren sis fragments de rostres anònims de marbre d’ estàtues masculines que ens ha llegat el temps procedents de sis ciutats diferents de l’Imperi romà que li rendiren culte, retrats esquerdats o a bocins, que és tal com arriben als nostres dies els vestigis arqueològics del passat, tallats per la línia irregular i trossejada del litoral mediterrani. Imatge tractada en negatiu que alça el blau com a tonalitat dominant i irradia llum des d’unes caixes fabricades amb aquesta finalitat. Construcció d’una cartografia simbòlica de la Mediterrània a partir de la imatge fotogràfica en negatiu: (mar), que es contraposa al positiu de la imatge: marbre (terra). La Mediterrània com a perímetre cultural que ens envolta i que estableix una xarxa de relacions entre els individus més enllà d’una voluntat conscient, que ens lliga a un temps passat en el qual ens reconeixem. El mar com a calidoscopi de la mirada d’ Antínous multiplicada al llarg i ample d’una geografia cultural. Dos miralls permeten confrontar la nostra imatge del present a la imatge d’ Antínous, oposar en el mateix pla de diàleg la carn i la pedra, ser espectadors del present i del passat a l’ ensems.
Amb Antínous ens trobem davant el temps, d’ un temps històric, d’una arqueologia psíquica. L’Antínous és una imatge supervivent, que ha vençut les discontinuïtats i els anacronismes del temps. L’Antínous no és una imatge anacrònica, ni un simple document de la història, sinó una imatge que en actualitzar-la mostra la seva latència, la llarga durada d’un altre temps ocult en la imatge, és el que Warburg va anomenar una Nachleben, una imatge supervivent, ja que les obres d’art no són pas una imatge fixa en el temps ni el model d’un passat immòbil o inamovible.
Amb la proposta de Jesús Galdón, l’Antínous ens retorna a la idea de Walter Benjamin de la imatge dialèctica: la imatge com a centre neuràlgic de la “vida històrica”, que no s’esgota en el seu anacronisme. La imatge no és en la història com un punt sobre una línia, sinó que cal buscar nous models temporals. No és ni un simple esdeveniment en el transcurs històric ni un bloc etern insensible a les condicions de l’esdevenidor. La imatge dialèctica entre temps present i temps passat fa afirmar a Benjamin que la història de l’art no existeix, sinó que sempre és a punt de recomençar. Com si cada obra d’art portés a la seva ombra un sentit profètic cara a l’esdevenidor que permetés en cada present històric retornar als seus orígens, a una nova interpretació.
L’Antínous de Galdón funciona també com una imatge dialèctica que des del present ens reenvia als seus orígens passats. La imatge és al centre de la vida històrica de la Mediterrània i alhora és portadora de l’”inconscient del temps”. Desborda els límits de l’art a través del somni col·lectiu de tota una època i n’anticipa una altra. L’Antínous sobreeix els límits de l’obra d’art per passar a formar part del regne de l’antropologia de les imatges. Benjamin volia posar el saber històric en moviment. En certa forma, el model dialèctic que proposa no admet els models d’anàlisi de la continuïtat històrica, sinó que l’ historiador s’haurà de plegar a les discontinuïtats i anacronismes del temps. Demana una “revolució copernicana” de la història que consistiria en passar del punt de vista del “passat com a fet objectiu” a aquell del “passat com a fet de memòria”, físic, material i en moviment.
Jesús Galdón s’ erigeix aquí en arqueòleg de l’ inconscient de la història. Apel·la la memòria des del present, es reconeix i ens projecta a tots vers un passat que forma part de la nostra psique col·lectiva. Posa la imatge en moviment, en procés de ser reinterpretada, la desperta del seu passat i en fa una nova presentació dels seus valors immanents. Tanmateix, posa en evidència que la imatge no té lloc, viu una desterritorialització generalitzada. Pot ser material o psíquica, externa o interna, plàstica, informe o discontínua, las imatge porta al seu si la disgregació de l’ésser, fragmentació que també fa patent l’Antínous de Galdón.
Però encara hi ha més. L’Antínous exemplifica un fet d’arqueologia psíquica, un acte de memòria inconscient que retorna, i encara que es tracti d’ una imatge llunyana, té l’ ”aura” de la força espectral del temps, la potència del retorn, la memòria críptica que amaga l’ inconscient de la història que es posa aquí en moviment i ens embolcalla des del nostre present. Al mateix temps, obre les portes a una malla d’imatges comunes a una cultura, la Mediterrània, en la qual ens hi reconeixem. Sis passos i tots podem ser l’Antínous dins el mirall del temps.
Xarxa d’imatges, cultural i antropològica, que venç totes les discontinuïtats històriques entre el somni d’ Adrià i el seu despertar en l’obra de Jesús Galdón. Antínous, un espai per reconsiderar la història de l’art des de la imatge que sobreviu i el nostre inconscient davant el temps.

Pilar Parcerisas
Historiadora d'art i Comissària d'exposicions