La fi de la geografia.
Ricard V. Solé

A quina distancia som dels altres? Son els habitants d’altres països veritables estranys, o existeix potser un fil conductor que ens comunica, de forma invisible, amb tots ells? Potser, com escriu a “La pell freda” l’Albert Sanchez Piñol: ‘Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem’.

Mirem al nostre voltant i la majoria dels rostres son estranys, desconeguts. I malgrat tot, sovint experimentem l’efecte ‘mon petit’: casualment (o al menys això ens sembla) un desconegut amb qui parlem entra de sobte dins el nostre cercle de coneixença. En un viatge a algun lloc llunya, potser asseguts a l’escala d’un antic palau a Roma, trobem algú al nostre costat i, desprès d’algunes paraules, descobrim un nexe comú. Sovint, aquest nexe es una altra persona, algú que ens coneix i que, sense saber-ho, ha establert un pont entre nosaltres. Es un amic comú, o algú que coneixem i que també es va trobar amb el desconegut, potser a l’escala d’unes runes prop de Alexandria. Quin mon mes petit!, direm sorpresos i a l’hora feliços de saber que la geografia de vegades no sembla tant important. Es així?

Els científics han descobert que el mon es realment petit, sorprenentment petit. Imaginem que dues persones que es coneixen son dos nusos d’una gran xarxa on tots els humans estan lligats entre si. Aquesta teranyina es la societat, i els fils que connecten els individus ens diuen qui es relaciona amb qui. Aquesta teranyina és invisible, però per ella ens mourem, ella ens connecta amb els altres. La teranyina no la construeix ningú, no hi ha un arquitecte, si no molts: cadascun de nosaltres hi participa. Perduts enmig d’aquesta estructura invisible, no sospitem la seva importància. Com es aquesta teranyina?

Em descobert que no es com les teranyines geomètriques que trobem als jardins, sinó com aquelles que surten als racons de les cases, aparentment desordenades i sense estructura. I malgrat tot, aquestes teranyines fan la seva funció tan be com les altres, si be la seva arquitectura interna se’ns escapa. La xarxa social que ens connecta no es desplega (com creiem) sobre una superfície, sinó que es plega i reconnecta en dimensions que no son evidents. Així, per arribar a algú altre a traves del fils de la teranyina, no ens cal caminar gaire. De fet, en un país típic format per uns quants milions d’habitants, nomes cal travessar sis nusos de la xarxa social per arribar a qualsevol altre persona. El mon, ens agradi o no, es veritablement petit. I no nomes la societat: les paraules dins el llenguatge o les neurones dins el nostre cervell son també mons petits. No hi ha dues paraules prou allunyades, ni dos pensaments prou diferents.

Aquesta trobada es va fer solida i evident mitjançant una sèrie d’experiments simples. Stanley Milgram, un sociòleg americà, va decidir comprovar si la percepció de la societat com una xarxa ben connectada era nomes una impressió subjectiva o be un fet demostrable. Va utilitzar un conjunt de cartes dirigides a una mateixa persona que vivia en un lloc no determinat de la costa est dels Estats Units (nomes conegut per en Milgram) i les va repartir a un grup de coneguts. Les instruccions de Milgram eren tant clares com sorprenents. A la carta nomes hi constava el nom del destinatari, i s’informava al grup que es tractava d’un advocat de Nova York. Aquesta persona –un desconegut per tots els components d’aquell grup- hauria de rebre la carta a traves d’una cadena de contactes. Cada participant hauria d’entregar-la a un conegut que d’alguna forma la apropes al seu destinatari. Malgrat la informació proporcionada era clarament insuficient, les cartes varen necessitar nomes una mitjana de sis entregues per arribar al seu destinatari. La conseqüència era clara: les lleis de la geografia no son les de la societat. Aquesta conclusió es avui mes evident, però no mes certa, que quan la Mediterrània era el bressol de la nostra cultura.

La xarxa social ocupa espai i temps. La xarxa d’ara es la realitat palpable, on tot esta molt mes proper del que somniaríem. Aquesta xarxa canvia cada dia, cada cop que algú coneix algú nou o be oblida algú altre. La xarxa creix i es transforma i, malgrat tot, si la mirem de lluny no sembla gaire diferent. I la xarxa s’escampa cap el passat, fent-se mes i mes difusa a mesura que retrocedim. En mirar enrere, les connexions es fan mes febles, es difuminen o desapareixen. Lluny dins el temps, els nusos es fan tèrbols i les seves connexions s’esborren. Dins el gran teatre del mon, el telo de les ombres comença allà on la teranyina entra dins la historia. Mirem enrere i la xarxa te també cares que es desdibuixen. Son les cares dels nostres avantpassats, que poc a poc es confonen amb d’altres rostres. Al final, aquests rostres queden congelats en les fotografies dels àlbums vells i ja ningú no els reconeix. Ens miren des de el passat i el camí que ens comunicava amb ells ha desaparegut. Aquesta pèrdua ens recorda les paraules que Shelley posa a la tomba d’Ozymandies, rei de reis, enterrat al desert, en meitat del no res: “contempla la meva obra, tu poderós, i en veure-la, desespera!”. Sovint pensem en l’oblit del passat pensant en els personatges que un dia en foren els seus grans protagonistes i que sovint s’han convertit en grans desconeguts. Però rarament ens adonem que l’oblit real esta en la demolició d’aquelles connexions que donaven sentit als individus i els lligaven amb els seus contemporanis però també amb nosaltres. En la mesura en que les connexions sobreviuen, el passat no s’oblida de veritat.

Malgrat tot, malgrat el inexorable paper del temps, que trenca la xarxa tallant les seves branques i arrancant les seves fulles, reduint-la al present, el passat s’obstina en sobreviure. Els llibres d’història, les restes de les cultures, els nostres orígens comuns no nomes mantenen la memòria dels fets i els seus protagonistes: defineixen també una xarxa. La preservació d’aquesta es la que realment ens salva de convertir el passat en fum de la memòria. Quan llegim sobre l’emperador Adrià, aquesta figura gegant no esta solitària en mig del no res. La memòria històrica guarda el record de les seves obres i també dels seus veïns en la teranyina. Una teranyina que s’escampa geogràficament per Roma i Alexandria, Tebas i Babilònia. Moltes connexions importants lliguen Adrià amb amics i amants, enemics i conspiradors. Amb tots aquells amb qui va conviure o als que va sotmetre. I entre aquests hi trobem l’Antinous, una figura que –potser accidental però inequívocament- brilla amb molta llum.

Desprès de la seva mort, l’Antinous escapa a l’abisme de l’oblit i s’instal·la al panteó dels personatges immortals, gracies a l’obsessió de Adrià, que mai no es recupera d’aquella pèrdua. El rostre d’Antinous, lluny de desdibuixar-se per sempre, queda fixat en la memòria col·lectiva en un gran nombre de manifestacions artístiques que arriben als nostres dies i han inspirat a escriptors i poetes. El seu rostre ens apareix escampat en mil llocs diferents, familiar i proper, referent congelat d’un temps on Roma tornava a les seves arrels hel·lenistes. Un temps ja llunya però present en la nostra cultura i en la nostra mirada al món, que ens retornen les antigues escultures i els seus rostres de marbre. L’Antinous es converteix així en un vehicle del mon petit.

La mirada de l’Antinous es la nostra mirada, la mirada d’un mon sense geografia, on tots som propers i ningú –amic o enemic- no es infinitament lluny de ningú altre.

Ricard V. Solé
Profesor Investigador ICREA, Universidad Pompeu Fabra