La rivoluzione siamo noi,
Ricard Mas

A mitjans cinquanta, en un diari madrileny, se solia fer aquesta pregunta als entrevistats il·lustres: «Si es declarés un incendi al Museu del Prado, que en salvaria?».

Jean Cocteau va respondre que ell salvaria el foc. I quan li arriba el torn a Dalí, es va veure obligat a superar l'absurd de Cocteau. I va dir: «Jo salvaria l'aire que hi ha dins el quadre Las Meninas (1656) de Velázquez.» Déu n'hi do, Las Meninas! Totes les possibilitats de la pintura, àdhuc l'abstracta, hi són contingudes. Manet hi descobrí l'impressionisme, Ramón Gaya l'ornitologia, i Picasso i Dalí el descompongueren per estudiar-lo, de la mateixa manera que un maldestre curiós desmunta un rellotge i després li'n sobren peces... L'enigma persisteix, inassequible a les modes, i un no sap si l'espectador és el monarca que visita la sessió de pintura, o un mirall que reflecteix un autoretrat impossible. En aquest univers, l'hermètica sega la gespa al jardí de l'hermenèutica.

I què passaria si, de la mateixa manera que fan a les cansaladeries, poguéssim buidar tot laire de Las Meninas? Doncs infantes, gos, Velázquez i reis se n'anirien a fer punyetes per la porta oberta del fons, i el bastidor del quadre-mirall s'encastaria al marc de la porta impermeabilitzant sintàcticament qualsevol alteració.

En resum, tindríem el revers de la foto/acció que, sota el títol La rivoluzione siamo noi (1972), un Beuys vestit d'Indiana Jones deixa enrera una porta per adreçar-se a l'espectador. Hieràtic com un kurós, el mistificador de litúrgies a mida executa el salt al buit de l'art/representació vers l'univers del simulacre.

Però com denota el propi mot revolució, la història és un etern retorn en espiral, on les mateixes circumstàncies obeeixen a unes coordenades cada vegada diferents. I ara resulta que la porta/bastidor del Prado, abandonada a la fuga per Beuys, ha aparegut recentment al número 47, quart segona, tal com si es tractés del monolit de 2001: A Space Odyssey.

La forma que ha adoptat aquesta vegada és la d'un bastidor de pintura que, a l'anvers de la tela, conté la representació d'una porta. Alhora, tres portes reals amb mides «per a totes les edats» permeten creuar d'un costat a l'altre. La sensació en passar és semblant a la dels romans tornant victoriosos de les Gàl·lies, però alhora no gaire diferent a la dels francesos periòdicament oblidant la revolució per reclamar l'imperi.

Arribats aquí, després de Velázquez i Beuys, de Kubrik, Juli Cesar i Napoleó III, l'ombra de Kosuth plana sobre la porta revolucionaria. S'imposa, doncs, com a mesura de retorn a l'ordre, el Gran diccionari de la llengua catalana, on podem llegir, astorats, dues definicions de porta:

«f 1 CONSTR Obertura feta o deixada expressament en una paret, una reixa, una tanca, etc., des del soler fins a una altura convenient, que permet d'entrar en una casa, una cambra, un clos, etc., o sortir-ne. 2 panal Obertura d'accés a un lloc. La porta d'una cova.»

La porta, doncs, és el no-lloc, la invitació a entrar o sortir, l'accés, el desig, el possibilisme... el marc. Si la finestra ens convida a mirar, la porta ens permet veure la finestra de dintre estant o, des de fora, ens permet el lliure albir, triar de quin costat volem veure les coses.

Jesús Galdón és l'antiChristo de l'art contemporani. Si l'artista búlgar treballa a gran escala amb la natura, el del Poble Sec és un miniaturista de la cultura. Mentre el cosmopolita embolica illes i ponts que es poden veure de l'estació espacial estant, el nostre artista excava els soterranis de la tradició clàssica per descobrir cordons umbilicals trencats a les columnes romanes. Si les portes de Christo al Central Park de Nova York no portaven enlloc, més enllà de les portades dels suplements dominicals, Galdón ha descobert sota l'horitzó redibuixat que la curvatura de l'univers conté la proporció àuria sense la qual seria impossible iterar eternament la revolució. Una revolució que siamo noi, personal, intransferible, però no per això individual. Galdón prefereix creuar portes a plantar arbres, i si rere el marc hi ha un mirall, millor. L'impúber Alícia de Lewis Carrol s'avança a David Lynch en la teoria del desdoblament identitari, i els germans Marx en Duck Soup n'elevaren les possibilitats fins al simulacre.

Una porta, en el fons, seria qualsevol ens que et convidi a anar més enllà, que t'hi «porta». Diversos exemples: cada bit que mostri a un senegalès la prosperitat d'Occident adreçarà els seus passos i àdhuc somnis en aquella direcció; cada pàgina d'un llibre o una revista no són una altra cosa que portes que obrim i tanquem; cada mirada que fem o que rebem són passes que travessen l'ànima.
Les fronteres del llenguatge emprat per Galdón no impliquen la dissolució del sintagma, com erròniament interpreta Hugo von Hoffmanstal en la seva carta a Lord Chandos, tampoc l'esterilitat del nominalisme mal entès, semblant a dos miralls encarats sense cap altre referent. Galdón resumeix La rivoluzione com «una porta que representa una porta que és una porta». I com a base teòrica, esgrimeix el meravellós tractat 175 modelos de carpintería, d'Anselmo Rodríguez Hernández (CEAC, 1966), on es pot deduir que cada porta de fusta conté un o més marcs. Per cert, un d'aquests 175 models és el de la porta oberta al fons del quadre Las Meninas, casualitat?

Ricard Mas i Peinado
Historiador, crític d'art i comissari d'exposicions.
Text del catàleg