De com l'art deixa de ser coix.
Carles Hac Mor

Jesús Galdón s’ha plantejat com desconstruir el paisatge per llegir-lo. I així, a l’Església Oratori de Sant Felip Neri, de Barcelona, ens ha ensenyat la mesura enorme del seu art.
Al catàleg d’aquesta seva intervenció, inspirada en Gaudí i endreçada també a Verdaguer, Galdón hi escriu: “ Sempre que som davant de’ Inabastable apareix l’encís incontenible de l’aprehensió. Quan aquest encís es vol consumar, ens trobem davant el procés de translació a un llenguatge que ens el faci comprensible. Quan l’inabastable es vol representar es limita, i el límit camina amb crosses (un marc, un bastidor, un pinzell i la seva petja)” .
Ho prosseguirem amb això: quan hom vol aprehendre l’inabastable, que és inaprehensible, l’equivocació rau en la voluntat, en voler. I tanmateix aquesta voluntat ha originat grans obres d’art.
“Una de les filles d’Encís és Art” , ens diu Galdón. I l’Art -hi afegim- no necessàriament és representació. Aquesta, la mimesi, és filla de la voluntat, i per això és curta de vista, com la seva mare.
Per Galdón, Art és lleugerament coix. I gosem contradir-lo; i la prova que no té raó és la seva peça que ens ocupa, una obra mestra que no vol representar res, que es presenta a si mateixa, que ha sorgit del desencís de la impossibilitat d’aprehendre i de l’evidencia que la representació és limitadora.
Ara bé, el marc, el bastidor i el pinzell -o sigui, la pintura-, no obliguen pas a representar. Amb aquests estris i tot assumint les seves limitacions, hom pot presentar alguna cosa en comptes de representar-la. I presentar aquí vol dir fer, construir havent desconstruït la voluntat de representació.

DIR -HO TOT I RES
Inabastable demana a l’artista que ho digui tot, que equival a no dir res, que calli a fi de deixar parlar allò que l’ artista va fent, l’ obra d’ art. Si Galdón s’hagués imposat sobre la seva peça, si hagués volgut parlar més i més fort que aquesta, l’hauria esclafada, hauria fet o un bunyol o una mediocritat, i no pas la meravella impressionant que li ha sortit. En efecte, li ha sortit, perquè l’ha deixada créixer, fer-se. I segur que ell, Galdón, ha estat el primer sorprès, de la intensitat d’allò a que ha donat vida.
Continuem: sí, l’obra parla al marge del seu creador, però les coses que l’obra diu -com insisteix Derrida, un dels pares del desconstructivisme- no forçosament demanen interpretacions ni conclusions.. Podríem afirmar que l’obra diu coses que no sabem que diuen, i que per molt que les interpretem -fins i tot des de punts de vista antagònics- mai no les podrem copsar del tot.

Aquesta opacitat de l’art, per Derrida, prové de la seva capacitat de treballar sense concepte, és a dir -hi concretem-, sense intencions tancades, amb llibertat per a l’obra, sense pretensions de dir això o allò a través d’ aquesta, sense la ridiculesa que anomenen missatge. I d’ aquesta manera no pas voluntarista, i que no suposa en absolut l’ aplicació de cap recepta, procediment o formula, l’obra pot -subratllem-hi el pot- reeixir, i si no, segurament serà un nyap.

PAISATGE DESCONSTRUÏT
I val a dir que, ben significativament, Galdón, a la seva installació-escultura arquitectònica de Sant Felip Neri -que no gaudineja pas, ans més aviat fa galdónejar Gaudí- pren com a motiu principal de treball les pedreres, el paisatge desconstruït -que no vol dir exactament destruït – a fi de construir-ne un altre d’arquitectònic, artístic.
La maqueta de “De com des- construir el paisatge per llegir-lo” – aquest és el títol de la peça de Galdón –, hom la pot gaudir ara al Centre d’Art Santa Mònica, a l’exposició Impacte Gaudí. .

Carles Hac Mor
Poeta i critic d'art
Diari AVUI, Dijous 18 de juliol de 2002