Què és el paisatge?
Jesús Galdón

Què és el paisatge?
Quin és el paisatge?
Qui és el paisatge?

TABULA SMARAGDINA

Sempre que som davant d’Inabastable apareix l’encís incontenible de l’aprehensió.
Quan aquest encís es vol consumar ens trobem davant el procés de translació a un llenguatge que ens el faci comprensible.
Quan l’inabastable es vol respresentar es limita, i el límit camina amb crosses (un marc, un bastidor, un pinzell i la seva petja).
Així només queden dues opcions: el perpetu encisament quiet o el caminant coix.

L’inabastable sempre ho serà.


Al llarg del temps i de la història sembla que aquest encís recorre constantment l’aire, traslladat aquí i allà pels vents, entrant a cada racó per petit que sigui. Inabastable ha creat una frontera insalvable entre l’home i el món. Mentre el món simplement és, l’home resta condemnat a entendre’s ell mateix i el món que el conté per tal de poder ser. Són una parella que camina amb ritmes diferents.
L’encís torna a bufar pel camí, portat pel bòrees uns cops i d’altres per Hermes mateix.

Una de les filles d’Encís és Art.
Com tots els seus fills Art va néixer amb una cama un xic més llarga que l’altra: d’on prové la seva coixesa lleugera. I encara i així mai ha pogut evitar transitar sempre pels marges.

Art sempre camina fent una passa en Natura i l’altra en Imaginari. Així ha anat teixint un camí d’escacs, una passarel·la feta amb la constància del seu pas per l’una i l’altre. Ens salva a tots els que cecs i empaitats pel rebuf aeri d’Encís volem caminar sobre les aigües del riu del temps sense caure als remolins de l’oblit, del no-ser.

Nosaltres -híbrids, imitadors i conseqüència- ens hem apropiat de la coixesa: barreja de l’herència i de tant trepitjar pedregars. Avancem a la recerca de l’equilibri que necessitem per a ser en el món, marcant amb el ritme binari de les passes el que les lleis universals han escrit amb núvols al cel. Tot el que neix, mor; Tot els que es crea, desapareix; Tot els que es construeix, es desconstrueix.

Et sic in infinitum


PEDRERES

La pedra, eterna enfront de la carn, ha estat la matèria primera que l’home ha fet servir per representar l’inabastable.
Els cabells airejats per Encís, l’home ha creat amb l’horitzontal de Natura i la vertical d’Imaginari construccions que volen cercar més enllà del temps i la memòria el que un desitja i l’altre mai serà. Ara bé, per crear s’ha de destruir una altra cosa semblant. És així com a les pedreres hi ha escrita aquesta llei que la nimfa Eco repeteix com a advertència al paisatge del davant.

Al llarg de la història d’Art les muntanyes han estat paradigma i símbol, marcades al seu recorregut com a centres del món. Referència que l’home ha volgut traslladar immediatament a la seva cartografia particular per mitjà de l’imaginari i la seva necessitat d’ésser.

Els ulls cecs, palpant entre la foscor del buit a la recerca de l’equilibri, no deixa de ser curiós aquest desnivell entre el que es crea i la seva referència. Que per efecte de la mà de l’home en construir en referència a quelcom s’acabarà destruint per convertir-se en tota una altra cosa.

Això que en diuen bellesa


MANS

Entre el paisatge desconstruït de la pedrera i el paisatge reconstruït de l’imaginari hi ha unes mans que emmotllen, pinten, escriuen o pensen el buit. D’altres hi veuen en la fosca. D’entre la infinitud de mans n’hi ha que són filles directes d’Art. Unes mans com les de Gaudí -mestre del buit, transeünt infatigable- que a més d’emmotllar el buit de la pedra va saber modelar l’intangible de la carn entre passa i passa.

Vet aquí aquest homenatge, que ho és a la vegada de tot caminant agosarat.


DE COM DESCONSTRUIR EL PAISATGE PER PODER-LO LLEGIR

Aquesta instal·lació-escultura pren com a motiu principal de treball el referent dels paisatges desconstruïts: la pedrera.

A partir d’una tècnica arqueològica antigament utilitzada en epigrafia, el procés d’extraure motlles de paper de les diferents pedreres. Pedreres abandonades que encara mostren, obertes als vents, el seu misteri guardat abans en el paisatge.
Unes de reals, localitzades a Montjuïc o al Garraf, i relacionades amb el lloc d’origen del treball de Gaudí.
D’altres de simbòliques com la muntanya de Montserrat.

EL PAPER

Contraposat a la pedra el paper es converteix en la matèria prima d’aquest procés de transformació i reinvenció de la natura per mitjà de l’imaginari. El paper és el primer i principal suport de les idees, el seu mitjà de transport més immediat. És la vertadera pell del paisatge amb què Art es vesteix.
La seva fragilitat és coherent a la intangibilitat del primer procés d’abstracció que l’encís genera davant l’inabastable. Procés que, com és ben sabut, finalment se solidificarà en pedra.
No pas representar el paisatge de la pedrera sobre el paper amb un o altre llenguatge plàstic, sinó transformar la superfície del paper en un fragment real d’aquest mateix paisatge. Fer-ne una empremta de la seva orografia, un fragment del món, un petit detall de l’inabastable.

LA INSTAL·LACIÓ-ESCULTURA

Consisteix en una estructura funicular doble invertida a partir de la paràbola (en un doble referent i homenatge a Gaudí) que s’estén en forma de nau o passadís, amb dotze voltes de les quals es subjecten els papers, tretze per volta. L’estructura està construïda amb fil de “lienza” utilitzat a la construcció, ploms, i una estructura de fusta i ferro, amb unes mides totals de 9’99 x 9 x 3’60 metres. Els motlles de paper tenen un format rectangular més o menys regular de 78 x 62 cm. essent un total de 134 peces. Aquests papers són el material de construcció d’aquesta “arquitectura” que vol reconstruir el buit desconstruït a la pedrera. Com un pasiatge que es replega a si mateix i ens permet així d’accedir a un recorregut intern, en forma de caverna, que ens retorna a l’estat originari, a l’equilibri arquetípic.

Per un moment, romandre quiet.


LA INTERVENCIÓ

En el procés de desconstrucció i de reconstrucció de què parteix aquesta obra hi ha un altre paral·lelisme degut a la seva ubicació. Per a reconstruir el paisatge calia fer-ho en un espai de desconstrucció del paisatge. I quin lloc millor que un temple que guarda al seu interior la tradició i el símbol de la muntanya sagrada.
En aquesta primera intervenció de l’obra l’església-oratori de Sant Felip Neri ha estat un espai immillorable. Aquest temple ha estat també, en la distància del temps, un espai compartit pel pensador del buit. Compartir tots aquests aspectes esdevé, per un moment, la visió privilegiada del cercle.

De nou, fora del cercle, tornem a ser vianants


A tots els caminants agosarats

Jesús Galdón