La pintura entre bastidors,
Ester Xargay

Jesus Galdón ha batejat la seva exposició amb un titol que inverteix uns conceptes, Ui! Se me n’ ha anat el cel al cap, i també aplica al seu art aquest joc, tot alterant les funcions deI bastidor com a suport, convertint-lo en el contingut del seu treball.

Vet aqui, en el capgirament, la clau d’aquesta instal·lació de Jesús Galdón, la que ens obre les seves multiples portes, les figurades i les reals. Aixi, entrem per una porta que hi ha en un bastidor -tan ait i llarg com l’espai – fet de molts bastidors sense tela i que fan de paret entre l’espectador i la mostra.

Des de fora del bastidor, podem contemplar, com si es tractés d’una pintura, el conjunt de tots els elements que conformen la composició; i la porta i els buits del bastidor de bastidors conviden a entrar-hi. I a dins, podem palpar, comprovar, passar pel voltant i traspassar (en alguns casos) la tercera dimensió de cadascuna de les escultures, totes fetes de bastidors. En aquest punt, l’espectador -convertit, per Galdón, en visitador de la composició pictoricoescultóri- ca – anirà descobrint com cada peça obre, al seu torn, una altra dimensió, la literària, amb la qual Galdón revela, ben duchampianament, el rerefons tecnicopoètic que hi ha en cadascuna de les obres.

En efecte, si recorrem l’expo- sició, per l’esquerra, hi trobarem Ies cinc caixes tancades (amb tanques. El(s) sentit(s) de la pintura. Més enllà, podrem veure I’home i la dona. L’Adam i l’Eva. Pintura (els bastidors), unes siluetes que remeten a figures pictòriques botticellianes, que Galdón converteix en escultures amb tela i bastidors. A continuació, toparem amb El núvol que en realitat és una idea. Pintura (el núvol), una altra peça que combina conceptes pictórics i volums escultórics, i el vistant es podrà introduir dins el núvol.

En una paret lateral hi ha El pinzell (en cas d’emergència). La higiene de la pintura: un gran pinzell desmuntat i collocat dins una mena de maleta-vitrina antiincendis, en tota regla, amb la inscripció d’instrucció d’us ego sum lux mundi. I a la paret central, a manera de fons del quadre figurat que és tota l’exposició, hi pengen Els quatre regalims de color. Pe-nin-su-la, amb regalims de pintura fets amb ferro esmaltat.

En primer terme del quadre águrat hi trobem L’escala. La joia de la impossiblitat, un bastidor en forma d’escala, els graons de la qual també tenen un lema escrit: “De com dibuixar la linia de l’horitzó”. I així ens duu a La Lluna o astre Iluminós de poca magnitud. Al mig no hi ha ombra, on si que hi veiem pintura, a la seda tensada dins un bastidor circular. Sota la lluna penjada, en un racó de la paret del fons hi ha la porta dels paradissos, un historiat i ample marc barroc que emmarca uns miralls que s’obren i fan de porta; al buit. Tot plegat suposa un intelligent joc dialèctic d’engany que barreja conceptes i tècniques artistiques i que es nega qualsevol etiqueta que no sigui poeticovisual.
Tocant a aixó, citaré un fragment del suggerent diàleg que hi mantene al text del catàleg Carles Hac Mor i Gerard Altaió: “En travessar els batidors esdevenim pintura, i la pintura doncs, esdevé no-res. O dit altrament, en travessar els bastidors esdevenim no-res, i la pintura, doncs, esdevé pintura. bé, en travessar la pintura esdevenim no-res, i la pintura doncs, esdevé bastidors. O...“

Ester Xargay
Poeta i crítica d'art
Diari Avui, 27 de desembre de 2001