Text del catÓleg
Vicenš Altaiˇ

CONTINUÏTATS

El fill de la lluna i la santa llum, de la pols de les estrelles i els residus de l’espai, d’Adam i Eva, sortí un dia per primera vegada de la Història i vingué a visitar l’Arqueològic. A la ciutat on l’emperador venia a passar les vacances d’estiu, l’escola estava instal·lada prop de l’església i el paleocristià a tocar de la tabaquera.

Al primer arqueològic s’hi presentaven, fent un fris a la paret, rastres tangibles, petris, materials resistents dels temps llunyans, descoberts arran de buidar el terreny per preparar els fonaments per a la indústria que vingué amb els nous aires de respirar el fum de cremar fulles de nicotina. Els buscadors de pedres sepulcrals no donaven l'abast davant la ingent descoberta d'un cementiri enterrat. Ben poc sabien de l'antiga civilització, les creences s'havien evaporat com podrit els cossos i només es conservaven uns pocs llibres traduïts i retraduïts i una pedrera abandonada a les afores.

L’Anònim es palplanta meravellat davant aquell mosaic de trossos de làpides penjades a la paret, incapaç de comprendre la utopia futura que s’havia edificat partint d’aquells fragments de runa sobreviscuda. La disposició de les pedres, arrenglerades linealment i tapant forats fins a constituir un ordre precís de no-sentit, li fa pensar que qui allò havia distribuït semblantment com a delicat ornament potser tampoc no pretenia llegir el passat ni escriure’l, sinó que aquella amalgama textual havia de ser més sentida que llegida. Car la història no havia de reconstruir el passat sinó preocupar-se de deixar els morts en pau i edificar, com a molt, un culte imprecís a l’escriptura esculpida en la pedra.

Al saló es respira un aire tens, és el buit que provoca la pressió de la vida esborrada contra els insignificants fragments de memòria incorruptible. A l’entrada, uns metres enllà i d’esquena a l’Anònim, el vigilant treu la pols amb molta cura a un roc amb una escombreta. El fugitiu de la Història es troba garratibat, amb els ulls clavats a la cantonada, davant les pàgines d'un gran llibre obert.

Més ocupat a relacionar la versemblança de les pedres amb fets inversemblants, que a construir amb lògica la ficció de la realitat, l’Anònim actua més a prop del poeta que de l’historiador. Ben aviat s’adona que aquest text incoherent i illegible que té al davant, reconstituït com una unitat arbitrària a partir de la diversitat, pot ser llegit d’una manera activa i hipertextual. És així com s’escriu un poema, amb les escombraries del passat damunt una trama d'associacions obertes a l’esdevenir del lector. Amb l’acuitat de l’empremta física de les sensacions, que es fixen en un cop instantani, l’Anònim calca cadascuna de les pedres i se les emporta pintades sota el braç.

Moments més tard, retallant teles que afaiçonen el perímetre de les esteles, pintant el calc al damunt, encolant fotografies sobre les formes que el temps per ell mateix ha modelat, sobreposant les insignificants inscripcions, l’Anònim restitueix el llibre a la paret de la pensió. Quan veu el text finit el limita amb l’aigua, el cel i la terra, i es disposa a llegir el palimpsest.

L’Anònim acaba d’escriure unes pàgines noves damunt un pergamí antic. L’inèdit, però, damunt l’esborrament de l’universal ha fet emergir el ple que el buit havia ocupat. Vet-aquí que ell, que és mortal, ha reescrit el lloc i la dada que havien viscut els morts escampats en un cementiri de geografies llunyanes i temps remots. Només la imatge sobreviu fixa com la instantània de la runa. Les imatges de la seva invenció han fet brollar el present d’altres runes que es tramen amb correspondències a aquestes.

Només a prova d’assajar la invenció inèdita podem escriure la continuïtat d’una memòria esborrada. És així que l’Anònim comença a llegir l’itinerari de les imatges i les paraules en el Gran Llibre: d’esquerra a dreta i de dalt a baix el que, com a poeta, ha escrit a salts en el palimpsest:

"Trepitja, oh viatger de peu descalç, el camí de llambordes d’on naixeren totes les petjades que portaren la guerra, l’imperi i la civilització i on tornaren fins a desfer-lo i adorar altres déus. Travessa el pont i atura’t per llegir fragments d’escriptures suspeses, riu avall, que aniran a sedimentar, al fons, una mar comuna envoltada de terres amb una família tipogràfica concèntrica. El blau d’un cel i d’un mar pla que l’emperador volia esfèric a fi que tots els punts fossin equidistants al seu poder central, a l’abast de la mà i sota l’opressió de la sola del seu peu calçat. Arribaràs al temple, construït a l’extrem dels abismes, on l’impuls no tindrà límits fins a governar, geografia enllà, l’atzar despietat i tirànic dels déus. Baixa després les escales que porten al taller de l’escultor que aixecà les mesures del cos humà a la talla dels déus i que immortalitzà la carn putrefacte amb or, ivori i marbre. Prest a morir, com tot mortal, tornaràs a trepitjar la terra viva alimentada amb els morts. Hauràs vist amb l’ull partit de l’amor la separació dels homes dels déus, i hauràs après que els déus, incapaços de reproduir-se fins a l'eternitat, també moren pel sexe, amb el sexe escapçat per una revolta contra la tirania de la bellesa. El punt final del teu itinerari, caminant, és el de continuar fent cursa dins la closca d'un món tortuós, hivernar dins la terra dels orígens i passejar lent entre un laberint de pedres jaients per xuclar-ne la substància moribunda dels déus agonitzants".

Aixeca els ulls per un moment de damunt el Gran Llibre i, en silenci, els posa en blanc. L’Anònim se sent cansat, com si l’encadenament d’imatges ultratgés un itinerari que els déus ja havien abandonat. ¿Per què el fat, ja alliberat de la força conductora i profètica de les divinitats, el torna als indrets del decaïment de l’esplendor? ¿Quina lliçó moral n’ha d'extreure més enllà de l’assetjament? La destrucció i la mort fan més belles les ruïnes, car res ni ningú les governa. És en el punt mort dels seus pensaments, quan una teranyina d’escriptura cobreix les noves imatges. Esguarda tot seguit la pàgina en gran format de la dreta:

"El món, amic lector, és ferit perquè la paraula es grava damunt la pell de les coses. No hi ha més malícia que el que les paraules tanquen, quan les portes obren els envans i el murs. Una paraula és una fletxa contra la bellesa del cos a favor del dret de paraula. Naveguen càrregues de significació en un mar buit de vida humana. El que el peu camina l’escriptura atura. L’escriptura és la llosa que enterra els mortals dels quals en sobreviurà només el nom del finat i l’oració. S'evaporarà, en el trànsit, el perfum, l’oli i el vi que acompanyen la irreversible podridura pudent. El forat de l’ofrena per on es pretén connectar amb l’altre món és el lloc del desguàs. La paraula dita se l’emporta l’oracle; sols la paraula que s’escriu damunt el cel pot ser trepitjada sense ser desgastada."

Atordit, amb els ulls negats, l’Anònim sortí corrents de la pensió i deixà enrere el Gran Llibre que mai més fins avui ha estat fet públic. La gent de la neteja no gosaren tocar aquella andròmina tan enigmàtica per temença del sagrat. Allò no era art. El propietari de l’hotel, per bé que era il·lustrat, no volia perdre ni un dia més el lloguer de l’habitació. Tothom s’atreveix a dir la seva si es tracta d’una obra d’art contemporani. Però allò no era gosat, no hi havia atreviment, informalitat, demència. "Això cap a l'Arqueològic! –ordenava amb temor el rendista– Que guarneixi les pedres mortes del Museu!"

LA PROSPECCIÓ IMPOSSIBLE

Fugint de la visibilitat, l’Anònim es féu escàpol pels carrers deixant enrere el setge fantasmal de les imatges i l’expectoració de la lectura d'una escriptura il·legible. Corria com extasiat per entre les motllures que arrengleren la vida mineral de l’organització social a la ciutat. Topava amb la gent escampada en corredissa davant el temor del Minotaure que governava. Arribà a un descampat, situat entre el paleocristià i la tabaquera. Temorós d’haver qui sap ultratjat el passat en haver fet calcs de les pedres que reposaven a l'Arqueològic, reflexionà esguardant aquell camp erm, que sobrevivia de la imperial urbanització.

Tot d’una arriben grups distints. D’un cotxàs distingit surt una jove parella, el del vestit gris acabat de planxar anota xifres en una llibreta mentre la noia, vistosa de cames, pren polaroids d’un racó abandonat de la ciutat. Una altra colla de pinta funcionarial, amb artefactes de mesuratge, pren mides des de punts distints sense trepitjar el terreny. Un altre grup, com desvalguts, ronses d’espatlles però amb aire esportiu, delimiten una zona de l’espai i estenen un filat que dibuixa un rectangle tot esquarterat en metres quadrats. A l’hora del crepuscle se’n van per separat. Aleshores l’Anònim, que ha observat tots aquells moviments humans, tem pels conciutadans.

Quan arriba la fosca, agafa la banda que limita la zona d'accés i escriu amb ella, damunt la xarxa que traça els metres quadrats de la zona delimitada, el mot "MEMÒRIA". La topografia pintada espera tota la nit l'arribada l’endemà de cada cap del grup que el dia anterior havien pres el terreny com a objectiu.

I arriben, com era d'esperar, l’especulador i/o el constructor, l’autoritat local i/o l’urbanista social i el director de l’arqueològic i/o el rastrejador de la memòria. "Alerta! Alerta! –crida com enfollit l’intrèpid, Anònim–, no goseu pas ni enterrar ni desenterrar!" El capitalista partí tot seguit per tornar més tard; l’alcalde es quedà sense inaugurar un nou tram de carretera; i l’arqueòleg no pogué obtenir ni més patrimoni ni major coneixement.

Correrà amb el temps a venir la llegenda popular que aquell tros de terra sagrada que ha romàs intacta va ser salvada per un jove que anava a contracorrent de la Història. D’ell es recordarà una sentència extravagant no escrita enlloc: "El terra que trepitgem és la memòria que ens sosté".

L’EIX DEL MÓN

“El món és com un gran xarxa per on es desplacen escriptures mudes i simulacres invisibles. Visibles l’escriptures en les pedres ferides es mouen en l’univers mòbil. Els sentits passen d’una forma a l’altra i perden la substància, ni la pedra roman. No hi ha estil que no estigui fonamentat en un desplaçament en la mudança. Trasllat, mutació i metamorfosi fan acréixer el diversiforme. Però el múltiple divers, en un girar d’ulls, roda tot sovint endins cap a les entranyes i, esguardant cap als orígens, cerca la deu de l’u.”

“La recerca del singular només es comparable a l’expansió dels semblants. És als altres que hom s’entronca quan prova de reconèixer els extrems, sigui via el precedent sigui via el postrem fins al primer o el darrer. Tots els homes formem part d’una mateixa annexió al particular on es combinen i es singularitzen altres particulars.”

Això que vinc d’escriure ho acaba d’anotar Mirada en les notes per a un “Diari maternal” quan és avisada que Anònim, el seu fill, acaba de sortir de la història. Li asseguren haver-lo vist en el paleocristià, i no se’n sap res més d’ell fora de la sospita que potser és l’autor anònim d’un gran cartell subversor, de 27 metres de llarg, amb la paraula “memòria” que es pot llegir en un solar sense construir als afores de la ciutat. Mirada de Roma –amb aquest sobremot és coneguda en aquests dies la mare Joyce– reconeix d’immediat i per dins l’acció del seu únic fill, Anònim, perquè coneix la seva dèria de veure melics per tot, prova irrefutable segons ell que tot els humans estem connectats a través d’una xarxa de conducció humana. “La memòria –recorda que li havia engaltat un cop– no és més que un sac de llombrígols”. Això li havia respost amb impertinència quan ella provava de fer-li llegir els llibres sagrats: “No, mare Mirada, els que no tenim déu tenim més possibilitats de conèixer els pares de la terra que els que només el veneren.”

“Davant mateix de la mirada han caigut l’ordre i el frontó, i amb la runa d’estils i edificis s’han reedificat altres civilitzacions i metàfores objectuals de nova significació i vida renovada. Complexitat de les despulles. Poques visions hi ha més gratificants a l’ànima com l’espectacle desolador de les runes. Enmig de la perplexitat per la irreversible fatalitat, el pit s’omple de la pau interna i tens la sensació d’haver viscut allà molt abans, quan aquella absència se sostenia dreta amb plenitud. Rarament això et passa en alta mar. Just en aquest moment perceps la consciència de venir de lluny. Som fills del buit que hi ha entre columnes. Quan aquestes cauen, el buit resta dempeus.” –Això pensa l’Anònim, somort entre cabòries, abans que la mare li doni un cop per l’espatlla.

-”Sabia que aquí et trobaria, excavant el terra que trepitges i buscant llombrígols soterrats. No ets pas tu dels que t’entretens en una sala de part desinfectada per buscar el sentit de la vida.”

-”Mira què acabo de recompondre. Una columna de columnes amb un capitell corinti, un fust acanalat, trossos de canya dòrica, bases i làpides, mòduls amb inscripcions en lletra romana i grafitis urbans al damunt, bases que res no suporten. No res no aguanta aquesta columna sinó el pes de moltes històries caigudes. Procedeixen d’Atenes, de Tarragona, d'Istanbul, de Roma, d’Olímpia...”

-”O de Sàbrata, Cnossos, Jebaïl, Tessalònica, Corfú, Siracusa, Pompeia, Gènova, Elx o Eïvissa. Originals, còpies o adaptacions totes vénen d’una mateixa civilització que tenia un mar comú.”

-”Vénen d’on et dic perquè jo me les he fet meves amb l’ull. No hi ha força humana capaç d’haver-les portat fins aquí. Només l’artista pot traslladar el món amb les imatges”.

-”Han suportat l’arrogància del déus, la fatxenderia dels militars, la jactància del poder civil, la petulància dels senadors, la pedanteria dels savis, l’altivesa dels esportistes, la prosopopeia dels poetes, la immodèstia dels cossos nus als banys, la fatuïtat dels morts, i tot ha caigut. Fins i tot les columnes s’han revoltat de llur funció i clamen en favor d’una major igualtat. Almenys, per terra, amb la humilitat dels vençuts, comparteixen una mateixa línia igualitària feta de suma de diferència de llocs i d’estils”.

-“Adam, Eva, Olímpia, Mohamed, Pietro, Joan, Maria, Dionisos, Clara... Aquests són els meus iguals i la seva ombra és el meu nom”.

-”Juli, Claudi, Marc Aureli, Luci, Lívia, Adrià, Alexandre, Neró, Tiberi, Apol·lo, Hèrcules, Venus, Minerva, Antínous, Euterpe, Mnemòsine, Talia... Tu ets déu, fill meu, i jo sóc deessa, tu ets heroi i jo heroïna, tu ets emperador i jo emperadriu, tu ets ciutadà i jo ciutadana, i jo sóc aquestes i tu aquests, i la seva ceguesa és la nostra mirada a la república de les arts”.

EL RIU DEL TEMPS

La Mirada i l’Anònim tenen les mirades posades en els forats de la història. La mudesa i la ceguesa de les pedres xoquen en el flux afigurat dels temps. Ni els temps passats poden descansar, els simulacres suren per damunt de les aigües i s’emmirallen en el present i ens revisiten. Com en tota narració, cada mot recupera els seus usos anteriors; si no n’acceptem la càrrega, els mots de per si no tenen sentit. Però el deliri i l’al·lucinació del present allibera alhora els mots dels seus lligams: l’art deslliga les imatges de la mansuetud del seu repòs i alhora les independitza per tal que estableixin relacions inèdites. El que tenim al davant no és tant un fet sinó una experiència; no tant una realitat com una opinió al voltant de les tècniques que fan possible transitar la llibertat.

La nostra memòria és una memòria perduda en el mar, però és també una memòria de la llum de les coses projectada en l’espill del mar. Hi ha tanta fondària en el mar com capacitat de fer navegar les imatges, això és la cultura mediterrània.

La Mirada agafa l’Anònim per la mà i continuen el viatge, a salts, per damunt dels cercles de la història, saltant el temps contra el temps, de passarel·la en passarel·la. El temps romà era panteista i el cristià lineal. La fletxa del temps, com els peus quan caminen és lineal, però l’espai és ple de pous que permeten entrar en un temps no lineal. Mirada canta:

“No hi ha biblioteca ni temple
sense una font a prop. L’oracle no es pot llegir.
No hi ha far que no miri cara al museu.

El centre del món és una font seca i ets vida.
Deixa de beure a la font. La llum no es pot enterrar.
Pel ventre vivim i pel ventre morim.

La llum s’atura en el riu i el temps corre.
Els peus salten per damunt dels ulls.
Caminem el que mirem. Tots el rius baixen aigua

i sang i el centre de cadascú és una font seca.
Del centre de l’estrella neix la llum de l’univers.
Una estrella no és el centre de l’univers.

Sobre aquesta columna aixecaràs l’univers.
No arrosseguis la mort que neix en tu.
Dins la tomba veuràs la llum negada en vida.

Nega l’aigua. Pertanys al cel, a l’univers.
El teu centre és el monument funerari de la vida.
A tu només t’ha estat donat de caminar

Per damunt de les passarel·les del temps.
Salta per damunt del cel, de l’aigua i de la llum.
Tu ets font de vida i de temps.”

La cançó que Mirada canta s’ha anat enregistrant en el cervell de l’Anònim, que no l’ha acabat d’entendre del tot. Però la cançó se li ha ficat dins el seu cos i l’anirà repetint fins que només sigui memòria. Amb el temps sabrà comprendre-la, com les paraules de la tragèdia que, adherides a la pedra, s’han anat esmicolant. S’entendrà millor en l’esdevenir que en el present o el passat. Un poema aventura el que sabent no es comprèn.

L’Anònim al final del trajecte posa l’orella clavada a la font seca i sent la remor de l’aigua i oeix el trànsit de les antigues tragèdies que encara reverberen. Després alça els ulls i esguarda el silenci de la nit.

CONSTEL·LACIONS

Vaig copiant les observacions que Mirada escriu en el Dietari maternal: “El dia és el terra que trepitges i la nit l’espai on projectem l’enigma. Per això les escriptures diürnes s'escriuen amb un temps que inclou la mort, mentre que les escriptures nocturnes projecten el mite a l’espai. La nit és poblada d’escriptures i imatges que no són visibles en el món diürn. La raó i la ciència escrites amb la llum han matat els déus nascuts en la fosca de les religions. No hi havia creació sense revolta i sacrifici i mort. El vell ordre ha caigut i amb ell ha caigut l’ordre de l’univers i les seves regles que dictaven el destí. L’univers s’expandeix en una creació permanent. La immortalitat de l’amor ja no pot vivificar-se amb la comunicació entre dues persones, cascú és sol en la multiplicitat dels signes lluitant contra les tenebres.”

Havent observat l’Anònim que el camí del cel és rodó, tan transitable com ho eren la terra ferma i els rius, tan llegible com ho eren les escriptures antigues damunt pedra i les escriptures invisibles escrites en els límits de les cultures, convida Mirada a calçar-se el peu amb ales i enlairar-se.

Això li diu: “Anem a caminar pels ulls i llombrígols que brillen en el cel. De la terra estant, els nostres ulls només poden veure l’espai on habiten els ull que ens miren des de dalt. És així que ens comuniquem amb l’altre món, a través del mirall nostre. Nosaltres som el límit. Però si ens enfilem dalt els ulls que ens miren podrem veure més enllà, altres espais. L’infinit és una suma de móns finits.”

Tot seguit entren a la xarxa invisible i puntegen, a l’atzar, cercles. Mentre salten s’adonen ben aviat que els ulls que trepitgen són ulls cecs que en altre temps havien vist i parlat i ulls vius, tancats o oberts, que plens de vida, no poden veure encara l’esdevenir. En el temps on són es retrobaven els ulls morts en la pedra i els ulls vius en la carn.

És Mirada, com a dona, que havent alimentat l’Anònim dins seu, té el coneixement de la reconeixença, i pot observar la indistinció entre l’ull extern i l’ull intern. “Quan creixies dins meu tu no podies veure el món extern sinó a través meu. Quan sortires fora vas poder ser perquè et tallaren el vincle que a mi et lligava. Ha quedat gravat en tu el melic, no pas com un ull orb, sinó com el testimoni de la unió amb els que, quan veus, veuen sense veure a través teu.”

L’Anònim en sentir això esclatà a riure i salta damunt el reflex del poder i el sexe, de la religió i la mort, del moviment i l’esdevenir. “Si la continuïtat ens lliga als avantpassats, i u és molts en el passat i en el present, la injustícia em separa dels meus iguals.”

I vagaregen per l’espai llargament sense cap anhel per fondejar en la recerca de l'origen. Salten d’un cercle a l’altre, d’un fragment a l’altre, sense cap necessitat de reconstruir la unitat de l’univers. Transiten el múltiple i el divers. Ara són damunt la cuirassa de l’emperador i després damunt la ferida de l’esclau, ara són damunt el membre sortint de l’atleta mascle i després damunt l’ull de l’amazona guerrera. A l’espai no hi ha jerarquia entre el déu i el gran sacerdot, ni principi ni fi. Tampoc la seva peregrinació per l’univers no es distingeix del trànsit per la terra.

EL BUIT I L’OBLIT

En el viatge damunt els rastres de memòria, han après que els déus existeixen sense existir. Som els humans que interpel·lem memòria i fabriquem creences. La nostra escriptura és ficció. El coneixement s’ha anat ampliant i la vida, entrant i sortint, es mostra com una continuïtat.

Per a l’Anònim, cada rostre que procedeix del passat li resulta tan enigmàtic en el seu existir com ho és la força ambivalent del present del seu art. I també l’afirmació del buit, fet dels rostres absents que no han estat preservats. No compta tant l’acceleració i el canvi, com el reconeixement que la igualtat és una conquesta superior al progrés. La memòria del passat no és un lloc de culte, ni un referent simbòlic, ni un model, ni tan sols l’objecte a través del qual es reconstrueix la paràbola. La memòria és un lloc transitable que emana energia, sempre i quan sigui respectat el seu silenci. L’imaginari de l’Anònim té tant de veritat com de veritat relativa ho va ser el del passat. El valor de la pedra que testimonia i el valor de la vida que expressa són iguals, l’un i l’altre sobreviuen a la irreversible destrucció.

A la fi del trajecte per la terra i el cel, Mirada i Anònim es troben un punt finit. Ells creien que l’aventura del seu itinerari era inèdita, però altres havien fet el mateix camí. En el racó d’un angle s’hi amunteguen les sabates dels viatgers per terra i les catifes dels viatgers per aire que els han precedit. La Mediterrània és un mirall on es reflecteixen els itineraris de la nit dels humans per l’espai. Com el terra que trepitgem.

Les excavacions arqueològiques també testimonien en els seus substrats l’acumulació i estratificació de civilitzacions passades: ple i memòria esguardats a l’hora per l’anònim ahistòric i per la beckett de la radicalitat històrica de l’arqueòleg, això és adés la plenitud del buit, adés una lluita contra l’oblit.

Mirada allí es quedà, sola, distant, perduda, teixint i desteixint onades d’escriptura i de memòria. El seu cos havia de pair el viatge. Tot coneixement passa pel cos però es reconeix en l’escriptura.

L’Anònim retorna de nou cap a la història, d’on s’havia fet escàpol. De camí, s’aturarà per un moment davant un tros de terra verge que toca a la muralla que separa el Museu de la resta de vida corrent. L’erm que trepitjarà és fet de la pols dels homes que habitaren la terra. Res resta dempeus. Però ell voldrà viure dins la història i haurà d’enterrar-s’hi.

Cavarà una fosa i toparà amb una lletra. Es retirarà i cavarà més enllà, i de nou toparà amb una altra lletra. I així repetidament fins que aquell terra hagi estat del tot profanat a fi de poder ser enterrat dins la història. Només ha tret un nombre de lletres indefinides sepultades. Res de vida humana més que lletres, res humà més que pedres ferides. Com si les restes de fragments fossin una endevinalla que amaguessin el pensament de la història, l’Anònim provarà de resoldre l'enigma. Acabarà composant un sol mot: “Amuntegament”. Això, la història és amuntegament.

Podrà l’Anònim quedar-se llarga estona allà. Es demanarà per la procedència de cada fragment, quin era el nom o el mot que el composava, quina frase complementava, què celebrava o assenyalava, d’on venia la pedra, qui l’havia esculpida, qui havia manat de fer-ho..., però totes aquestes i altres qüestions només podien ser resoltes per qui visqués fora de la història, i ell malauradament hi acabava de tornar.

Al capdavall ell només era un rostre anònim, un rostre de pedra mig desfet, un tros del mosaic que dibuixava la història, una memòria que perdria els noms pel camí dels que l’habitaren i l’habiten.

Història és pedra i escriptura. Memòria és el que roman fora de la història.

Vicenš Altaiˇ
Poeta, critic d'art i traficant d'idees
Text del catÓleg