On els nens juguen amb els déus,
Vicenç Altaió

Tot baixant el vol fins a l'aeroport del Prat es fa visible una llarga tirallonga de paper volat. No és pas una visió futurista, gris ciment en pantalla virtual, de la tercera pista que aviat s'aixecarà damunt la reserva ecològica del delta del Llobregat, sinó una sorprenent inscripció de la llegenda mítica dels orígens que ens dona la benvinguda des del cel a Barcelona.

Tan bon punt hem aterrat, he demanat, encuriosit, a un controlador de l'espai aeri calçat amb botes dels aiguamolls per aquella subtil presència. M'ha respost que un jove intrèpid s'havia presentat a la Torre Muntadas, al centre de Ia vila, amb un tricicle les rodes del qual feien de corró a una estampació amb l'Adam i l'Eva. He correspost tot afirmant-li que en efecte de dalt estant aquells signes continus i repetitius semblaven una processó de tatuatges estirats només possibles de ser entenedors vistos amb un anamorfoscopi. Tot prest m'he fet acompanyar per un taxi per contemplar in situ l'obra del Volat del Gènesi. Voletejaven per les finestres fragments d'una tira de paper amb la impressió litogràfica dels pares de la terra. Un cop dins he vist com una llarga tira de paper s'estirava enllà, enfilantse per l'espai, aixecant-se en espiral com un circumloqui dins una sala i en l'altra baixant com un tornado fins a acabar en un objecte matriu. La tela mesurava almenys cent-vint metres de llargària i sota ella era plena d'unes petges amb les figures d'Adam i Eva segons que els multiplicà Dürer.

És cèlebre en la història de la pintura americana i moderna Jakson Pollock ballant damunt una tela tot i deixant caure regalims de pintura industrial fins a constituir, amb molta força interior subjectiva derivada del ball ritual, una cal·ligrafia abstracta. Una altra raresa comparable va ser la del grup de Sabadell, de nom Gallor perquè deixaven que les potes untades de les gallines fessin la seva damunt la tela, quan per allà els anys seixanta, els membres informalistes tatxaven el signe que un altre membre del grup havia pintat en una tela quilomètrica que s'estenia per la Rambla de Barcelona. Eren els temps de la gran aturada de les iconografies, on el buit i el gest, el zen i el grau zero de l'escriptura s'unien en una radicalitat metafísica plena d'humor i revolta. L'art va conèixer l'experiència dels límits, però mai la història ha estat lineal per molt què cristians i marxistes coincidissin en el paradigma del paradís. Ni cap atzucac és terminal. Es així que el jove Jesús Galdón, en la tradició que ve de Duchamp, Brossa i Perejaume, reinverteix una cosmogonia que va cap a Dürer, i on el mirall contemporani és representació del passat cap a un futur on els nens juguen amb els déus: Signes en rotació transcrits a través d'una màquina de gravar que és un extraordinari tricicle mitològic: un seient de cels i núvols; un manillar de constel·lacions; uns pedals d'illes i mars; i a la roda, Adam i Eva. Uns nens havien pedalejat damunt la tela per un carrer, l'escola, l'ambulatori, l'església i el centre cultural del Prat de Llobregat deixant l'estampada del seu recorregut. És aquesta la línia de l'art profà que ve del demiürg fins el mag i que va del filantrop fins l'infinit.

Vicenç Altaió
Poeta, critico de arte y traficante de ideas.
Diari El Mundo, 9 de novembre de 1999