Creació i destrucció de la religió de l'art,
Vicenç Altaió

L'art substitueix la religió. Pocs artistes conec que sent descreguts del dogma religiós, com és consubstancial en l'art, puguin abordar la llegenda espiritual, de memòria col·lectiva, amb tanta creativitat desimbolta. Jesús Galdón pertany a l'ordre dels avantguardistes pairals. Com el menjacapellans Brossa, que transubstanda en la metàfora objectual els valors dels mots; o el libèrrim Perejaume, que enruna la iconografia per renovar els pigments de la pintura. Ell féu camí d'iniciació a la recerca d'una centralitat soterrada que uneix tots els homes. De viatge per damunt d'un mapa topogràfic de paper, foradat per deus d'aigua assenyalades com a melics del món, ha conegut la font de Castalia, a Delfos, la font de la mesquita d'Eyüp, a Istambul, la font sud-oriental de l'àgora, a Atenes, la cloaca maxima, a Roma, i, de bell antuvi, la font del gat. I sota la remor dels orígens personals, la font de la finestra, a València. A la capella de Sant Roc, despullada de la imatgeria, Jesús Galdón reconstrueix amb teles verges anaformes, com si fossin lloses de pavimentació, un fragment a escala de la via Appia. Cants del caminar els temps remots damunt cantals. Com la música que s'oeix en una tela en blanc, que acumula amb anulació totes les pintures de la història mòbil de l'art. Sense culte, només amb la reverberació de la radicalitat de l'art.
Fugia, de nit, com una ombra de la historia, corrent damunt les pedres, il·luminat per les torxes enceses amb carn viva. «Quo vadis?» L'art, imprevisible, sense reconèixer-se a si mateix sinó com un espectre, permet de transgredir la matèria de la història en una llibertat superior al lliure albir. EI celibatari preduchampia no deixa descendents. Però les petges rodants construïren una comunitat altre, de continuïtat. Galdón, travessant la llegenda líquida, trasllada la relíquia pètria i la refà en una pastilla d'aquarel·la. A l'absis, al cap de l'arquitectura, l'artista substitueix l'exvot: per pintura, com si l'altar de la consagració fos una capsa de pintura amb aigua per tornar a il·luminar sants. Es així com sagna la pintura, fent petjades amb el pinzell que camina damunt l'erosió de la representació. Entre la ceguesa radical del nihilisme dadaista i la transgressió de l'art d'avantguarda, hi ha una escletxa de poesia que sobresurt per damunt de la immaterialitat i l'hidridisme mitològic del postmodernisme.

Hi ha una fe possible en l'art. Galdón convida a sis persones de l'entorn a despullar-se el peu i tamponar amb els colors de la Innocència la petja de l'arquetip. La pintura, ritualitzant la creença d'un humanisme solidari, es banya així en unes aigües plenes de llegendes i de dibuixos acadèmics en una finestra de superposicions, continuïtats i avanyunents. AI sortir de la capella, ha esborrat la presencia efímera de l'art; La religió manipula l'art. No massa lluny, a Montferri, l'arquitectura academicista en conciliació amb la jerarquia de Roma i els fills del poble han aixecat, damunt la runa de Jujol, un collage en miniatura amb el goticisme fractal i les muntanyes de Montserrat. Hi han entronitzat la verge negra alhora que han desnaturalitzat l'art. En una instantània atzarosa, s'hi troben la galerista, l'artista i el crític d'art amb el rector, la germana monja i la germana missionera.

Vicenç Altaió
Poeta, critico de arte y traficante de ideas.
Diario El Mundo, 8 de junio de 1999