APARÈIXER/DESAPARÈIXER

INTRODUCCIÓ

Aquesta exposició parteix d'una petita imatge: una fotografia del retaule d'una esglèsia.

Qué és una imatge entre les milions i milions de imatges que recorren el món d'avui dia? A la fi, quina importància pot tenir una sola imatge per al món?

Una imatge, com sabeu, per petita que siga, guarda el nostre llegat, esdevenenint
una eina de futur.

Mil vegades també haureu sentit i sabut de llarg que visquem en una societat estructurada en el visual, farcida d'imatges que ens fan saber del nostre món de forma inmediata. Ens hem ensenyat inconscientment al complex llenguatge de les imatges, identificant el seu us al dogma de la veritat sense pensar-nos-ho gaire.

És clar que al llarg de la història, aquesta sobreabundància de la imatge mai ha
estat com en el nostre present. Però, fins quin punt?

Mentre que per una banda, de l’arqueologia ens arriba la informació que "del 99% de la humanitat no n'han quedat rastres", per altre banda, al nostre pais, en les accions dels primers dies de la guerra civil, possiblement va desaparèixer el 90% de l'art barroc català.

Viure en una societat de la sobreabundancia de la imatge i saber aquestes dades demoledores és tota una contradicció que fa de la seva lectura una dificil conclusió. Jo, particularment, la primera que en trec és que la imatge, com a eina de futur i de continuitat del nostre llegat, és tan fràgil com una fulla d'arbre, a l'alba de la tardor.

Malgrat això, no se sap com, l'art va apareixent i desapareixent de forma extranya (per no dir "natural") en el paisatge de la història. Un paisatge que a la ciutat de Manresa va ser transformat en els llargs dies de la guerra civil espanyola, en l'enderrocament de diverses esglèsies, i en concret, i com a metàfora del món, en el cas de l'esglèsia gòtica del Carme.

Va estar enderrocada, perdent en el curt cami d'uns pocs dies, el seu esperit i el nostre patrimoni. Un camí que es va creuar a la meva mirada en una petita fotografia del seu retaule major.
Aquesta fotografia és de les poquísimes que ens han arribat d'aquesta gran pintura barroca. Els darrers batecs d'una imatge que van ser causa d'aquesta exposició.

Amb aquesta instal·lació, doncs, he mirat de donar continuïtat i fer reaparèixer metafòricament aquesta gran pintura, que sols serà en aquest espai i en un temps limitat, en l'esquelet de fusta, tela i mirall.

Així, sols dels teus ulls serà el camí; de la teva mirada, l'infinit.

Referències històriques

El primer terç del segle XIV s’inicia la construcció de l’església del convent del Carme de Manresa. El mestre d’obres encarregat d’aquesta construcció va ser Berenguer de Montagut, que ha Manresa treballà també a l’obra de la Seu i del Pont Nou i a Barcelona construí l’església de Santa Maria del Mar, paradigmes del gòtic català.
Durant el segle XVII es construí l'Altar Major, de grans proporcions i que dominava l’interior de l’església. Molts artistes van treballar-hi: des dels fusters Malet, els escultors Generes o Pedro Fernandez. El pintor barceloní Pere Cuquet va pintar-ne les grans teles pels volts de 1650. Obra barroca al seu acabament però començada encara amb un gust de renaixement molt tardà.

El 1936, en esclatar la Guerra Civil espanyola després de la sublevació militar contra la República, l’església del Carme va ser objecte d’un dels atacs contra els símbols i les propietats catòliques que es van produir arreu de Catalunya i que afectaren intensament la ciutat. L’església del Carme, junt amb altres sis esglèsies locals, va ser enderrocada completament i sistemàticament en el marc dels treballs programats per a les brigades de treballadors en atur. El retaule major havia estat
desmuntat per protegir-lo abans de l’enderroc i algunes parts es van poder conservar en l’espai de reserva i protecció entre 1936 i 1940. Algunes de les pedres de les parets, pilars, o finestrals de l’església també es van conservar en aquest magatzem.

Part dels treballadors d’aquesta brigada marxen al front, i els enderrocaments es paralitzen.

Finalitzat el conflicte, l’església del Carme es va reconstruir de nou, amb material contemporani, sobre la línia de fonaments original.

El 1941 es constituí de nou el museu municipal aleshores amb el nom de “Museo de Manresa”. Alguns dels béns que s’havien pogut salvar durant els anys de la guerra s’hi exposaven. Altres van retornar als seus llocs de procedència. Altres, molts , van continuar ocupant les reserves del museu que a partir d’aleshores es va trasladar a l’edifici de l’Antic Col·legi de Sant Ignasi, on continua actualment.


El destí d'aquells treballadors de la brigada, com el de la majoria del patrimoni
desaparegut, ha quedat sepultat en el temps.


Jesús Galdón