Hora de dinar, hora de morir

Plàcid Garcia-Planas

El jove reporter català va arribar a una trinxera del front de Thiescourt, al nord de França. Era el 16 d’abril del 1915. El reporter, Gaziel, anava acompanyat per un parell de col·legues. A la trinxera van començar a conversar amb un oficial francès quan, de sobte, l’oficial, “com assaltat per una idea feliç”, va preguntar els reporters: “Volen veure vostès amb quina precisió enviem ara mateix als alemanys una dotzena de projectils?”

“Precisió”. “Ara mateix”. La mort donant corda al rellotge… o eren ells els que, sense buscar-ho, li donaven corda?

“Ens vam mirar tots amb estupor”, explicava el reporter. “Què respondre? Era horrible pensar que per la nostra culpa, perquè just a aquella hora havíem anat allà, caurien a les trinxeres alemanyes ni més ni menys que una dotzena de projectils. Qui sinó nosaltres seria el responsable de la matança?”

L’oficial francès, veient la perplexitat dels reporters, es va afanyar a tranquil·litzar-los: “No tinguin vostès cap escrúpol. La seva visita no influeix per a res en l’espectacle que acabo de proposar-los. Tots els matins, encara que no hi hagi combat, tenim el costum de dir bon dia a l’enemic per l’únic medi que tenim per posar-lo al corrent que estem desperts. Així doncs, fora temors injustificats i vagin de seguida a instal·lar-se als observatoris.”

Els reporters percebien, aterrits, com eren els canons els que acabaven marcant el temps.

Un cop instal·lats en els punts d’observació, l’oficial va agafar el telèfon i va ordenar: “Allez-y!”. Tres segons després, “l’aire es va esquinçar per sobre dels nostres caps, amb un xiulet estrident, metàl·lic, que es va anar esmorteint a mesura que s’allunyava cap al fons de la vall. Quatre segons més tard, una tromba de pols i terra es va aixecar al límit de les trinxeres alemanyes i l’explosió del projectil va ressonar a la llunyania”.

L’oficial va ordenar als artillers rectificar: “Tir massa llarg. Cinc metres!”. Un altre espetec, el mateix aire esquinçat i, aquell segon cop, el projectil va esclatar en el fons mateix de les trinxeres alemanyes. Va brollar un raig formidable de terra. “Em va semblar veure, entre el seu remolí, saltar pels aires i després caure desplomades, taques denses, fosques, com cossos humans. El braç amb què sostenia els prismàtics em tremolava convulsivament i, tot i això, no podia apartar la mirada d’aquell horrible i fascinador espectacle. Els espetecs van continuar ressonant sense parar, un darrera l’altre, fins a dotze. A la llunyania, en les profunditats de la línia enemiga, altres explosions van anar aixecant, al llarg de cent metres, tempestes eixordadores de foc.”

En acabar les dotze canonades, un núvol de pols va enfosquir la vall. Els reporters van baixar de l’observatori. “Estàvem perduts, contorbats, com si acabéssim de ser còmplices d’una acció repugnant, d’una inconfessable bogeria”. Llavors, l’oficial els hi va dir: “Crec, senyors, que per aquest matí ja n’hem vist prou. Si no els sembla malament, podríem pensar a dinar, que, tenint en compte l’hora, va sent ja urgent.”

Hora de dinar. Hora de morir. Els canons mesuren el temps amb tal exactitud que l’acaben polvoritzant. Com el rètol que el jove reporter veuria gargotejat a l’entrada d’una altra trinxera: “Aquí es viu fora del temps i del món.”