El que diuen les pedres callen les arbres
Exposició de Jesús Galdón al magatzem lapidari del Museu de Manresa
2021

A El que diuen les pedres, callen els arbres, l’artista Jesús Galdón empra algunes de les peces emmagatzemades en aquest espai per a, mitjançant vuit intervencions –dues de les quals, dobles–, qüestionar la relació entre natura i cultura, identitat i memòria, i reflexionar sobre l’essència del temps.

El criteri ordenador, la necessitat de respostes –això és la cultura– és capaç de transformar un paisatge en una pedrera, una pedra en un coixí somiador, o el buit en construcció cultural. De la mateixa manera, la natura pot enfonsar les arrels en la cultura, la llum perduda dels edificis reviure o la pedra esculpida tornar a ser còdol de riu.

A través de la memòria refem contínuament la nostra identitat. Una escultura amb un mirall per rostre ens pot manllevar la mirada, i una clau de volta al terra reflectida al cel ens eleva fins tocar de peus al terra: la natura és un fet cultural, un mirall que refà la seva perpètua pregunta. I el temps, el desplegament d’un etern retorn que ho capgira tot.

Les 8 intervencions artístiques són: Alfabet, El somni de Jacob, La memòria de les pedres, D'on surt la pintura, El cel al cap, Lux, Les tres mirades i Contra-pedrera.

Textes: Ricard Mas

Premsa:

_



De què ens serveix una biblioteca, si no sabem llegir? El llenguatge és el catalitzador que endreça, transforma el caos en coneixement. El llenguatge, però, és una construcció complexa, basada en l’alfabet. Lletres que es combinen per a construir mots i posseir allò que anomenem realitat.

Quina és la diferència entre una pedrera i una biblioteca? El llenguatge de la nostra mirada. Si no sabem llegir, una biblioteca esdevé matèria en brut. Sense un alfabet que articuli el nostre llenguatge, aquest magatzem pot ser pedrera. L’alfabet que, de manera simbòlica, ens presenta l’artista, és una invitació a fer intel·ligibles els continguts d’aquest magatzem, a descobrir i a pensar la memòria de quelcom que aparentment no hi és, però que resta amagat.



Al llibre del Gènesi (28, 10-22), Jacob dorm amb una pedra per capçal. Tot somiant, veu una escala que, des de terra, va fins al cel; i parla amb Déu. És la pedra qui li ha atorgat a Jacob la possibilitat d’ascensió. En despertar, ho reconeix, la planta com un pilar i la consagra tot ungint-la amb oli.

La pedra li atorga a Jacob el coneixement, de la mateixa manera que l’art ens atorga aa nosaltres el somni del coneixement. Quan esculpim la pedra, li donem forma per a dibuixar-hi una memòria, i també per a que aquest coneixement perduri. En aquest magatzem, és la pròpia pedra qui dorm el somni de Jacob en un coixí. Li hem donat entitat per a somiar.



L’ull crea, i el nostre cervell omple els espais buits. En aquest cas, dues tapes de sepulcre descompostes, cadascuna sobre un mirall d’acer que ens retorna la mirada. En una, els espais buits estan ocupats per pedres recollides a la natura. Tota pedra esculpida per la mà de l’home procedeix de la natura i, amb el pas dels segles, els seus trets s’esborraran i tornarà a formar part del seu univers original.

En l’altra, els buits han estat ocupats per plàstics reciclats, vinils de colors, flors de plàstic...

Es tracta de dues maneres de desconstruir, més enllà de la reconstrucció museogràfica que intenta tornar a la imatge original. I és que tota reconstrucció és un patró temporal susceptible de ser revertit.



L’oracle de Dodona fou el més antic de Grècia. Les profetesses de Dodona, inaccessibles als suborns, escoltaven les respostes en els sons que el vent provocava en els roures sagrats. En un gir irònic de la situació, els arbres que hi ha al damunt d’aquest magatzem, en lloc de donar resposta intenten sadollar la seva set de coneixement tot enfonsant les seves arrels a la recerca de les pedres.

La memòria és un pòsit, de vegades encarnat en pedra. I el diàleg entre natura i cultura és bidireccional. Cerquem la resposta en el vent –ho feien fa milers d’anys a Dodona i ho segueix fent Bob Dylan arreu–, en les pedres treballades o fins i tot a Google, però l’important és la pregunta.

D’on venim?



El pitjor temor dels antics celtes era, literalment, “que els caigués el cel al cap”. Per contra, les catedrals gòtiques sostenien el seu cel de pedra amb claus de volta on hi havia representats els valors més alts, a la llum d’una cosmogonia inspirada en el llibre de l’Apocalipsi.

Natura i cultura són dues cares, reversibles, d’un mateix fenomen. Les claus de volta d’edificis que ja no són descansen al sòl mentre al cel un ull-mirall ens torna la mirada en context: nosaltres amb la clau de volta. Una altra mirada ens l’ofereix una pantalla del sostre estant, on s’alternen natura i cultura. Són com dos ulls al cel en els quals hi podem descobrir, per instants, el que veuen. Un cel en un soterrani.



Molts dels elements emmagatzemats en aquest espai procedeixen d’esglésies destruïdes. En tota arquitectura, els elements més febles són els que permeten el pas de la llum. De l’onada de destrucció endegada el 1936, les úniques restes de vitralls que es van salvar corresponen als petits fragments que estaven enmig de blocs de pedra massissa.

Sis fragments de vitrall recuperen, de la forma més humil possible, la seva funció primigènia. Entre tots teixeixen una figura geomètrica elemental, creada a partir de sis colors bàsics. La contrapartida a aquesta peça la dona el seu bessó en negatiu, creat a partir de motlles idèntics, de color negre, que retenen la llum. A través d’una escletxa mínima, hi podem endevinar el color que nega cadascuna.

Té memòria, la llum?



Tres escultures, idèntiques, que han perdut el rostre. La seva entitat està en precari, conceptual però també físicament; per això s’aguanten amb crosses de fusta. Apuntala la seva identitat una màscara que fa de mirall. A l’escultura li ha estat conferida una mirada sense rostre que, quan és mirada per l’espectador, esdevé rostre però sense mirada. Les dues obertures al lloc dels ulls, però, neguen tota possibilitat d’il·lusió.

Què és o, millor dit, qui és una mirada sense rostre? Què o qui en determina la identitat? Som només perquè mirem, o perquè som vistos? L’única manera que tenim de diferenciar aquestes tres escultures és pel color del llaç que les uneix a la màscara.



A les pedreres antigues tallaven la pedra, i la numeraven. Això passa també en elements arquitectònics, per a facilitar el seu muntatge. Els fragments d’aquesta peça tenen inscrits, al seu revers, números gòtics del 1400. Formaven part, possiblement, d’una columna.

La pedrera, doncs, amaga un ordre; de la mateixa manera que aquest magatzem no deixa de ser una pedrera... Moltes civilitzacions han emprat les runes de cultures anteriors com a pedreres, per a bastir els seus edificis. La pedrera, entesa en un sentit ampli, és punt de partida i destí, potència i referent. La muntanya de Montserrat, per exemple, no és apta com a pedrera d’edificis, però en canvi és una pedrera fonamental del simbolisme nacional de Catalunya.